Tal dia com hui… Ens va deixar Antonio Puchades, figura immortal del valencianisme

Tal dia com hui… El 24 de maig de 2013 ens va deixar als 87 anys una llegenda com a don Antonio Puchades Casanova, un dels millors futbolistes valencians i valencianistes que van marcar una època en el club de la seua vida i en el futbol espanyol amb el ‘6’ a la seua esquena. Va participar en el Mundial del Brasil de 1950, en el qual la ‘Roja’ va aconseguir la seua millor classificació (quart lloc), fins a conquistar el títol en la cita de Sud-àfrica de 2010, i en el qual va ser triat millor volant esquerre d'aquest torneig internacional.

‘Tonico’ es va erigir en un dels migcampistes més valuosos del Valencia CF des de mitjan anys 40 fins a finals dels 50 en els quals va deixar el seu llegat futbolístic per a tota la història centenària blanc-i-negra. Va debutar amb la samarreta de la ratapinyada en la segona jornada de Lliga de la temporada 1946-47 amb victòria per 1-2 en Balaídos davant el Celta, amb doblet de Mundo. I va jugar tretze temporades amb l'equip blanc-i-negre, amb quasi 300 partits oficials amb el qual va conquistar la Lliga 1946-47, dos títols de Copa en 1949 i 1954 i una Copa Eva Duarte, actual Supercopa d'Espanya, en 1950. A més, va anar 23 vegades internacional amb la selecció espanyola.

Va ser un autèntic pulmó en el centre del camp, ocupava molt d'espai, corria metres i metres i es desembolicava com ningú en terrenys de joc enfangats, potser per la seua estreta vinculació als impressionants arrossars del seu Sueca natal. Se li recorda formant parella en la parcel·la ampla del Valencia CF amb una altra llegenda com Bernardino Pérez Elizarán ‘Pasieguito’. Es complementaven com ningú en el camp i els ‘vells del lloc’ destaquen que Tonico i Pasieguito van ser els predecessors d'una altra dupla magnífica diverses dècades després formada per David Albelda i Rubén Baraja en els primers anys del Segle XXI.

Puchades va aterrar a Mestalla gràcies al bon ull de Carlos Iturraspe, un davanter valencianista important en la dècada dels 30 i 40, qui el va veure jugar a Sueca i va avisar als directius de l'enorme potencial d'aquest ros. Li van fer cas, però la seua primera temporada la va jugar en el CD Mestalla excepte quatre partits amb el primer equip. Això sí, a partir d'eixe moment ningú li va llevar ja de la titularitat. Va ser tan important al Valencia CF que molts clubs van trucar a la seua porta. Un d'ells l'FC Barcelona el va reconéixer obertament i el nostre protagonista, sense pèls en la llengua, els va contestar que no. “L'honor d'un xic suecano és jugar al Valencia, no al Barcelona o el Reial Madrid. Jo podria haver anat al Barça, perquè em volia, però jo vaig refusar, no vaig voler anar. I això que em pagaven el triple! Però vaig dir que no, que preferia quedar-me al Valencia i en el meu Sueca”, va afirmar en una entrevista a RTVV.

Se li recorda fora del futbol per la seua amistat amb el gran porter blanc-i-negre d'aqueixa època Ignacio Eizaguirre, qui li va vendre el famós Fiat Topolino amb el qual viatjava al costat dels seus companys i veïns de Sueca Daniel Mañó, Paco Sendra, Pepe Solves i Juan Ibáñez a València per a entrenar i jugar els partits. Amb només 33 anys va haver de deixar el futbol per culpa d'una terrible ciàtica que no li deixava moure's i va disputar el seu últim partit oficial el 23 de març de 1958 curiosament contra el Celta, club davant el qual va debutar en Primera. L'inici i la fi de la seua carrera. Es va acomiadar del seu Valencia CF i del futbol un 8 de desembre de 1959 en un partit homenatge a Mestalla enfront del Niça. Este suecano il·lustre ens va deixar tal dia com hui i, des d'aeixe moment, es va convertir en una figura immortal per al valencianisme.